MAGAZINE / Firmas / Inglaterra / Martí Perarnau / Manchester City / Fútbol

La rebuda va ser dura: “El vull veure un vespre de pluja i vent a Stoke-On-Trent, allà s’acabarà la seva mística”, van pronosticar el primer dia. Els mateixos afeccionats el volien fer fora tan bon punt van arribar mals resultats: “Tot això que fa és un estupidesa. Aquí cal jugar el ‘kick and rush’ i deixar-se de bajanades amb la pilota”.
Ha callat totes les boques, ha trencat els pronòstics i ha enamorat els seus en el que no ha estat una història d’èxits i triomfs, sinó una història d’amor.
Les xifres són abassegadores, els rècords polvoritzats, les conquestes inversemblants, les fites mai assolides, les estadístiques formidables.
Sempre ha viscut amb aquesta contradicció: una fam gegantina per guanyar cada partit, cada trofeu, i al mateix temps un sentiment privat, molt dins seu, que li diu que és més important que t’estimin que no pas guanyar una copa més.
Sempre s’ha mogut impulsat pels desafiaments, cercant un indret on sentir-se com a casa, després que alguns dels de casa el fessin sentir com un estrany.
Contra tot pronòstic, ha trobat l’ecosistema ideal en un lloc fred, plujós i amb poc sol, en el més sorprenent dels destins que li hi podíem imaginar. Ni un cèntim hauria apostat ningú, ni tan sols ell, fa déu anys quan va escollir el seu tercer destí. Semblava una errada, un tret al peu, de qui fins aleshores havia mesurat bé els temps i les feines. I ha estat la seva millor decisió de sempre.
Sempre em deia que ell només busca “ser estimat” i en aquesta vella i freda ciutat ha trobat qui se l’ha estimat sense límits ni recances.
Va arribar vestit amb un vestit de tres peces, marxa lluint una samarreta de màniga curta.
Va arribar sent Herbert von Karajan i marxa sent Leonard Bernstein. Ell sempre fou un director d’orquestra de l’estil Karajan, que aixecava un mur en enfront dels músics. La vida, els amics, l’experiència, l’han metamorfosejat fins a convertir-se en un Bernstein, que construeix ponts entre ell i la seva orquestra.
Ja seu a la taula dels més grans, amb Herbert Chapman i Johan Cruyff.
S’ha equivocat mantes vegades i sempre s’ha maleït a cada ensopegada, que és la seva gran qualitat: no estar mai satisfet. Sobretot s’ha sentit insatisfet i neguitós quan el triomf el somreia. Llavors, poruc i tossut, s’ha negat a adormir-se als braços de la glòria i el conformisme. Mai ha estat més autocrític que en la victòria, sempre excitat, mai relaxat.
Déu anys sense descansar, fent esforços formidables cada tres dies, envellirien Odisseu. És l’única raó del seu adeu. Ja n’hi ha prou d’aquesta vida esgotadora. No hi ha qui aguanti pujar un Everest cada setmana.
De vegades hem xerrat sobre l’essència de tot: “Són les emocions que generes en la gent el que de veritat importa”.
Han estat anys i anys d’emocions de tota mena: èxits clamorosos, caigudes duríssimes, esperances frustrades, somriures gegantins, llàgrimes infinites, celebracions gruixudes, un camí llarg, feixuc, ple d’aventures. Homèric.
©2026 Blog fútbol. Blog deporte | Análisis deportivo. Análisis fútbol
Aviso legal