Perarnau Magazine

"Hay que recordar que quienes escriben para los imbéciles siempre tienen un numeroso público de lectores". Arthur Schopenhauer


MAGAZINE / Historias

José Nasazzi, el primer lliure de la història

por el 5 febrero, 2021 • 20:02

La història d’avui és sobre en José Nasazzi, el primer lliure que hi va haver al futbol. Fins i tot es pot documentar el dia en què ho va ser per primer cop: el 10 d’abril de 1924, als camps de Coia, a prop de Vigo, on l’Uruguai va jugar contra el Celta.

En Nasazzi era un tros d’home. Un paio alt i dur, amb una personalitat forta, el veritable líder de la gran selecció d’Uruguai que ho va guanyar tot als anys 20. No debades li deien “El Mariscal”. Tenia una puntada de peu de cavall, l’agressivitat i força d’un defensa que feia història i un cop de cap que semblava un martell colpejant aquelles pilotes que eren com pedres. I per damunt de tot posseïa una esportivitat fora de sèrie. Poca broma: en Nasazzi ho va guanyar tot. La Copa Amèrica del 23, el 24, el 26 i el 35; els Jocs Olímpics del 24 i 28; i el Mundial del 30. Aquella selecció uruguaiana era una màquina de jugar. Jugaven a l’escocesa.

L’estil escossés l’havia dut en John Harley el 1909 i els uruguaians el van imitar de seguida. L’estil i uns jugadors fabulosos van fer que la selecció celeste es convertís en la millor de món. Entre 1923 i 1930 va jugar 30 partits oficials: en va guanyar 25 i n’empatà 2. Només 3 derrotes en 8 anys. En Nasazzi era el capità d’un equip on hi havia la pantera Andrade com mig ala, un migcentre de somni com José Vidal, un interior de llegenda (Scarone) i un davanter centre epustuflant com en Pedro Petrone.

La selecció va marxar en el vaixell Desirade el març de 1924 cap a Espanya per jugar 9 partits amistosos. Encara no sabien que podrien participar en els Jocs Olímpics de París. Quan van fer escala a Dakar se’n van assabentar. Havien trobat els diners i els permisos. L’estrena va ser a Vigo, el 10 d’abril. Una gernació els va rebre al port. Va ser una bogeria. Milers d’afeccionats van aplegar-se per homenatjar els campions d’Amèrica. Era el primer cop que un equip americà jugava en terra europea. Els camps d’esport de Coia van rebentar. Es van tancar les botigues de tot Vigo perquè la gent pogués anar al partit i a les 4 de la tarda l’estadi vessava de gent. L’Uruguai va jugar gairebé amb el mateix onze que 2 mesos després va guanyar l’or olímpic. Només van canviar dos jugadors. A Vigo va jugar el Fermín Uriarte com company d’en Nasazzi a la defensa i als Jocs ho va fer en Pedro Arispe. I com a extrem esquerre ho va fer Pascual Somma mentre que a París ja ho va fer l’Ángel Romano.

És clar, l’Uruguai jugava un 2-3-5, o sigui la Piràmide que aleshores (encara) feia servir tothom. La WM no va arribar fins a l’any següent, de la mà d’en Charlie Buchan, que va convèncer el Herbert Chapman per jugar-hi a l’Arsenal. Però el Celta tenia preparada una sorpresa. L’entrenador era en Frank Cuggy, un anglès llest com una rata. En Cuggy havia estat mig ala del Sunderland, on havia posat de moda els “triangles infernals” dels seus migcampistes: Buchan, Mordue i Cuggy. (Ep, el Buchan de la WM!). Els triangles infernals eren triangulacions a l’estil escocès fetes al mig del camp. El que avui en dia en diríem “avançar en cordada”: recordeu en Busquets, Xavi, Iniesta fent aquest tipus de triangles…? En Cuggy va ensinistrar els jugadors del Celta per desconcertar la defensa uruguaiana amb passis en diagonal des d’un dels extrems a l’interior del costat contrari. Pim, pam, un cop i un altre. El primer temps del partit van marejar els sud-americans. Pensem que en Cuggy feia jugar el Celta amb el “One Back Systeme”, que era gairebé com la WM que el seu amic Buchan va implantar l’any següent. Jugaven “a l’anglesa”, amb els interiors endarrerits i això va fer anar de corcoll en Nasazzi.

 

Nasazzi, contra el Estats Units, als Jocs Olímpics del 24.

 

Al descans, en Nasazzi va parlar al vestidor: “Esto no puede continuar. Voy a la marca del interior y no llego”. I ordenà que canviessin el 2-3-5 per l’1-3-3-3. Ell es va posar de lliure i va fer baixar els mig ala a la defensa i els interiors al migcamp. Quan tenien la pilota feien un 1-1-3-5, sempre amb ell lliure. A la segona part, els campions van guanyar per 0-3. Com va escriure l’Ondino Viera, el gran entrenador uruguaià, “Nasazzi inventó el fútbol moderno”, afirmació agosarada, Però en tot cas, va inventar el lliure. La selecció de Nasazzi va guanyar tots els partits de la gira espanyola i a finals de maig va marxar cap a París, per guanyar l’or olímpic en cinc partits: 7-0 a Iugoslàvia, 3-0 als Estats Units, 5-1 a França, 2-1 a Països Baixos i 3-0 a Suïssa a la final.

El partit més complicat va ser la semifinal. Els neerlandesos van plantar-se a pany i forrellat, amb 8 defenses, i a més van avançar-se al marcador. L’Uruguai només va vèncer de penal, al minut 82, i a més va ser un penal no gaire clar i molt protestat.  L’Héctor Scarone no li va deixar llençar el penal al Petrone, i el va marcar ell, fent que la selecció arribés a la final. Això va empipar molt en Petrone, que era un “ganes” i sempre volia xutar-ho tot, cosa raonable perquè tenia un canó a la cama. La final olímpica va ser menys senzilla del que sembla pel resultat (3-0) i en Nasazzi s’hi va haver d’esmerçar força com a lliure. Paga la pena veure el resum del partit, on se’l veu traient pilotes dels suïssos sense parar, sovint de cap. El distingireu perquè llueix una gorra blanca.

 

L’exhibició de joc va ser tan bona que l’Henri de Montherlant va escriure: “¡Una revelación! He aquí al verdadero fútbol. Lo que nosotros conocíamos, lo que nosotros jugábamos, no era, comparado con esto, más que un pasatiempo de escolares”. El Santiago Bernabéu va dir: “¿El equipo más fuerte que he admirado? Uruguay de 1924. Nunca he vuelto a ver un equipo capaz de combinar estética y concreción de esa manera”. I en Vittorio Pozzo ho va ben resumir: “Nadie podía vencer a Uruguay”. Aquella meravella d’equip la dirigia tàcticament el seu capità, el mariscal Nasazzi, el primer lliure de la història del futbol.




orange county local std test
Perarnau Magazine es mucho más que un blog de fútbol: es el punto de encuentro en la red del análisis deportivo con el valor añadido, la mirada en profundidad que no descuida la inmediatez. Dirigido por el periodista Martí Perarnau, el Magazine concentra opiniones que van desde el análisis competitivo a temáticas concretas como las tácticas de fútbol.

El deporte rey centra buena parte de los contenidos y resulta una publicación especialmente útil para un entrenador de fútbol o un simple aficionado que quiera descubrir desde facetas de su propio deporte hasta historias relacionadas con el deporte en general. El balón y las noticias que lo rodean centran el grueso de los contenidos, pero no se limitan al fútbol. El hecho diferencial del Magazine radica en la variedad: ponemos el foco en los principales deportes olímpicos y sus competiciones, en la salud aplicada al deporte y en un exhaustivo diagnóstico del mercado profesional.

Perarnau Magazine quiere liderar en la red un periodismo deportivo reposado que se abre camino con las luces de carretera antes que con las de crucero.

©2021 Blog fútbol. Blog deporte | Análisis deportivo. Análisis fútbol
Aviso legal



Información: info@martiperarnau.com
Club Perarnau: club@martiperarnau.com
Publicidad: publicidad@martiperarnau.com

Horario de atención al socio: De lunes a viernes de 09.00h a 18.00h