Perarnau Magazine

"Cuando solo se tienen palabras, el silencio expresa mucho". Josep Cunill


MAGAZINE / Historias

Breu història de la Piràmide

por el 28 febrero, 2021 • 17:31

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat força de la Piràmide d’en Pep Guardiola després que la tornés a emprar amb el Manchester City contra el Tottenham. Però no s’ha parlat gaire de qui va idear la veritable i original Piràmide de Cambridge. Fem-ho.

Al principi, el futbol va ser un joc individual i individualista, no debades es va inspirar en l’esperit romanticista de l’heroi anglès, un d’aquells “genets de la mort” de la càrrega de la Brigada Lleugera de Balaclava… El poema de Tennyson: “No hi ha cap raó, i només cal actuar i morir…”. Els equips es van organitzar en 1-9 o en 1-1-8. No es tractava que 8 o 9 ataquessin contra només un defensa, sinó que ho feien d’un en un. Cada davanter feia el seu atac. Si no reeixia, un company ho tornava a intentar.

Els escocesos, un poble molt més cooperatiu que l’anglès, va inventar el joc col·lectiu. Fou el Queen’s Park FC qui va crear el joc de passis (“Passing Game”) circa 1866, que va suposar un canvi radical en el model imperant. El joc de passis obligà a un canvi de formació. Els de Queen’s es van distribuir en 2-2-6. Els 6 atacants eren 2 extrems, 2 interiors i 2 davanters centre. A poc a poc, els anglesos varen adoptar aquest patró, que es va fer molt popular malgrat que els atacs acostumaven a embussar-se força, per un excés d’atacants. Aleshores, un grup d’estudiants va cercar una solució. Va ser a l’equip de futbol de la Universitat de Cambridge, on es va aplegar un jovent espavilat i llest que a finals de 1882 es van reunir a un aula per estudiar el joc.

Entre aquests joves hi eren en William Cobbold, el defensa Percy John de Paravicini i els davanters centre Arthur Dunn i Francis Pawson entre força d’altres. En Cobbold havia arribat a Cambridge el 1882, provinent de la Charterhouse School i va entrar al Jesus College, especialitzat a formar capellans. Era un interior-extrem formidable i també un bon tenista. Va ser el capità de Cambridge del 1883 al 1886. En Cobbold va ser considerat pels historiadors Gibson i Pickford com “el millor davanter de tots el temps”. L’anomenaven “el príncep dels regatejadors”. Era un paio ràpid com una fura, que corria les 100 iardes en 10.4 (uns 11.6 els 100 metres). En Cobbold, en Dunn i la resta de companys es van reunir per debatre sobre l’organització de l’equip i varen concloure que hi havia massa embús a l’atac. Solució? Baixar un davanter centre al mig camp i deixar l’atac amb només 5 homes.

William Cobbold

Arthur Dunn

Així va néixer la Piràmide, la distribució en forma de 2-3-5. I al mateix temps, així va néixer també el mig centre, el “centre-half”, amb el rol d’organitzar els atacs. Per això se’l va batejar com “mig centre d’atac”. La Piràmide de Cambridge es va imposar ben aviat com a patró. Primer, a les Illes, i aviat arreu el món. La primera gran referència piramidal va ser la del Preston North End, que va guanyar el primer doblet anglès de la història al 1888-1889 sense perdre cap partit (jugant amb 11 escocesos). Així i tot, hi ha un testimoni interessant molt anterior: a la final de la primera Copa del País de Gal·les, el 1877, per decisió del capità Charles Murless, el Wrexham va jugar en forma de 2-3-5 contra els Druids, que ho van fer en 2-2-6. El Wrexham va guanyar 1-0. A partir d’aleshores, tothom va utilitzar el 2-3-5, que es va convertir en el mòdul universal de joc fins al canvi de la regla del fora de joc, el 1925, que va provocar tot un seguit de canvis. El 1924, en José Nasazzi va inventar la figura del lliure (1-1-3-5); el 1925, en Charles Buchan va impulsar la WM (3-2-2-3); el 1930, en Carlo Carcano va inventar Il Metodo (2-3-2-3) i l’evolució va seguir… Força equips varen seguir emprant la Piràmide mas enllà de l’any 1925. Per exemple, tots els danubians o l’Uruguai. L’any 1953 encara l’FK Austria Wien el feia servir, però ja va ser dels darrers en fer-ho.

De cop i volta, el 24 d’octubre de 2015, en Pep Guardiola va recuperar la Piràmide de Cambridge a l’Allianz Arena. Va ser en el Bayern-Köln (5-1) de Bundesliga, on l’equip de Munic va aconseguir la victòria núm. 1000 en Bundesliga. En Pep va alinear aquell dia: Neuer a la porteria; Boateng i Rafinha de saguers;  Lahm, Vidal i Alaba al mig camp; i 5 davanters: Coman, Robben, Lewandowski, Müller i Douglas Costa. Ho va fer perquè el Köln jugava amb 5 defenses i volia aconseguir un “efecte mirall”. El Bayern va guanyar 4-0 (Robben, Vidal, Lewandowski i Müller). Excepte els dos extrems, ben clavats, els altres atacants tenien llibertat per moure’s per on volguessin. Aquell vespre vàrem xerrar de la Piràmide una bona estona, mentre sopàvem. En Pep deia que li havia explicat en Juanma Lillo i que la clau era posar atacants amb gran capacitat de driblar. Dues setmanes després ho va repetir contra l’Arsenal a Champions i va guanyar per 5-1. I el 16 de març es va veure forçat a repetir-ho per remuntar contra la Juve a vuitens (4-2). Aquella nit va ficar Coman, Müller, Lewandowski, Ribéry i Costa.

La Piràmide d’en Pep contra el Crystal Palace l’any 2016.

Quan va arribar al Manchester City va utilitzar la Piràmide quan li va fer falta. Per exemple en el 5-0 contra el Crystal Palace. Tot i que a la imatge es veu Fernandinho i Clichy a les bandes (van ser els laterals) els 5 atacants foren Sané, KDB, Jesus, Silva i Sterling. El Pep, però, prefereix utilitzar la WM i el Mètode de manera alternativa. Segons el rival, empra el 3-2-2-3 o el 2-3-2-3. La Piràmide només la fa servir molt de tant en tant, si el tipus d’organització defensiva del contrari exigeix “l’efecte mirall”. En tot cas, la recuperació de la Piràmide, com les de la WM, el Mètode, el fals 9 o el Whirl, és la confirmació que les grans idees del passat no caduquen, són fortes i es troben més vigents que mai, amb la seva deguda contextualització. Llarga vida, doncs, a la memòria d’en William Cobbold, grandíssim davanter i el primer gran pensador del futbol.




orange county local std test
Perarnau Magazine es mucho más que un blog de fútbol: es el punto de encuentro en la red del análisis deportivo con el valor añadido, la mirada en profundidad que no descuida la inmediatez. Dirigido por el periodista Martí Perarnau, el Magazine concentra opiniones que van desde el análisis competitivo a temáticas concretas como las tácticas de fútbol.

El deporte rey centra buena parte de los contenidos y resulta una publicación especialmente útil para un entrenador de fútbol o un simple aficionado que quiera descubrir desde facetas de su propio deporte hasta historias relacionadas con el deporte en general. El balón y las noticias que lo rodean centran el grueso de los contenidos, pero no se limitan al fútbol. El hecho diferencial del Magazine radica en la variedad: ponemos el foco en los principales deportes olímpicos y sus competiciones, en la salud aplicada al deporte y en un exhaustivo diagnóstico del mercado profesional.

Perarnau Magazine quiere liderar en la red un periodismo deportivo reposado que se abre camino con las luces de carretera antes que con las de crucero.

©2021 Blog fútbol. Blog deporte | Análisis deportivo. Análisis fútbol
Aviso legal



Información: info@martiperarnau.com
Club Perarnau: club@martiperarnau.com
Publicidad: publicidad@martiperarnau.com

Horario de atención al socio: De lunes a viernes de 09.00h a 18.00h